Les fonts naturals són punts on té lloc la surgència d’aigua subterrània, aquella que està present al subsòl reomplint els porus, cavitats i fissures de les roques i els sediments. Sovint són arranjades per l’ésser humà per al seu aprofitament. La imatge típica que tenim d’una font és la d’un tub (broc) o aixeta d’on raja aigua, adossat a una paret feta amb pedra o altres materials artificials, que amaga un dipòsit on s’acumula l’aigua que, de manera natural o artificial, brolla en aquell indret.
Tanmateix, el terme “font” n’agrupa moltes modalitats, tan si són naturals com artificials:
- Els biots són surgències naturals no arranjades, on l’aigua sol regalimar de forma difusa.
- Les fonts de raig són les que tenen un broc adossat a un frontal amb dipòsit posterior. Una modalitat semblant són les fonts d’aixeta, que permeten regular la sortida de l’aigua.
- Les mines són galeries horitzontals excavades en vessants que canalitzen cap a fora seu l’aigua que flueix a través de les roques. Moltes vegades aquesta aigua es fa brollar en fonts de raig, o es recull en dipòsits i basses. Un tipus semblant són les fonts de pou, on l’excavació és vertical, i l’aigua es fa emergir mitjançant bombament manual o mecànic.
- En ocasions, l’aigua que s’escola subsuperficialment per torrents i vessants s’acumula en basses o dipòsits artificials, des d’on es deriva per a un ús concret.
- Fins i tot hi ha fonts que es construeixen dins la mateixa llera de torrents i rieres, en rescloses o als seus marges.
Exemples de fonts: a) Biot (Font del Moro); b) Font de raig (Font Freda dels Erols); c) Font d'aixeta (Font d'en Gasol); d) Font de mina (Mina dels Cortals del Mig).
Així doncs, l’origen de l’aigua d’una font pot ser divers:
- A la majoria de fonts hi brolla aigua subterrània que emergeix al mateix lloc.
- En algunes altres, aquesta aigua subterrània procedeix de mines o pous propers.
- Certes fonts poden estar connectades a xarxes d’abastament d’aigua, la qual també pot provenir de captacions subterrànies o superficials, i solen passar per un tractament potabilitzador previ.
- Finalment, hi ha les fonts on ragen aigües superficials desviades de cursos d’aigua com torrents i rieres, o bé aigua de pluja recollida en basses o dipòsits.
Siguin com siguin, les fonts són un element que vincula les aigües (subterrànies o superficials) amb molts ecosistemes aquàtics continentals: basses, zones humides, rius, llacs... La quantitat i qualitat de l’aigua que en brolla influeix en l’estat ecològic d’aquestes masses d’aigua, la salut, abundància i biodiversitat dels organismes que les habiten, i la disponibilitat d’hàbitat i aliment per a moltes espècies. A més, les fonts són un indicador de les condicions en què es troben els recursos hídrics subterranis dels quals s’abasteix la societat. També formen part del patrimoni cultural, atès que són testimonis dels usos tradicionals i actuals de l’aigua, i s’identifiquen sovint amb la identitat local mitjançant elements arquitectònics singulars, històries, tradicions, art i literatura, cançons, contes i llegendes, personatges populars, etc.
Els tipus de roques i sediments presents al subsòl d’una zona, i la seva estructura geològica, són els factors principals que condicionen les característiques hidrogeològiques de les fonts. La porositat dels materials afavoreix que l’aigua de pluja que s’infiltra al terreny pugui saturar el subsòl a partir d’una certa fondària (el nivell freàtic). Dins de la zona saturada l’aigua flueix, moguda per la gravetat i les diferències de pressió hidrostàtica. Segueix trajectòries i velocitats que estan condicionades per la permeabilitat (com de ben connectats estan els porus entre sí), la disposició d’estrats i fractures, pels contactes litològics, o pel grau de disgregació física i d’alteració química de les roques. A les fonts, nivell freàtic i superfície del terreny s’intersecten, i l’aigua brolla cap a fora del sòl, normalment a favor d’algun canvi de materials o alguna estructura geològica.
A les Guilleries es diferencien un seguit de tipologies hidrogeològiques de fonts:
- Fonts en materials cristal·lins, majoritàriament en roques ígnies de tipus granític i en roques metamòrfiques, que es presenten meteoritzades i fisurades en graus variables.
- Fonts en zones de falla regional, on les roques es troben intensament fracturades en franges de fins a desenes de metres d’amplada, al llarg de les principals falles que compartimenten el massís.
- Fonts en roques sedimentàries, com ara calcàries, conglomerats, gresos o margues, que poden estar carstificades, fracturades o presentar contrastos de permeabilitat.
- Fonts en sediments quaternaris, o en el contacte entre sediments i els materials rocosos subjacents
- Fonts artificials, que engloben tots aquells tipus en què es fa brollar aigua que no té un origen natural al mateix indret.
Durant el seu recorregut subterrani, l’aigua incorpora elements i compostos a partir de la interacció química amb els minerals que formen les roques. Reaccions com la dissolució, l’oxidació o la hidròlisi afegeixen cations (ions amb càrrega positiva), anions (ions amb càrrega negativa) i molècules neutres (com ara gasos). La proporció relativa entre els principals ions en solució defineix la fàcies hidroquímica de l’aigua. La presència d’altres ions en concentracions variables pot ser indicadora de l’origen de l’aigua, del temps i tipus d’interacció química amb les roques, o dels impactes de les activitats humanes sobre el territori, especialment la contaminació. Altres variables fisicoquímiques que ajuden a conèixer millor les característiques de l’aigua i els processos que ha experimentat són la temperatura, la conductivitat elèctrica, el pH (acidesa o basicitat de l’aigua) i el contingut en oxigen dissolt. Quan l’aigua de les fonts brolla a la superfície es poden desencadenar nous canvis químics, com són la precipitació de carbonat de calci (travertí o tova calcària, popularment denominat tosca), d’òxids i hidròxids ferruginosos, o l’alliberament de gasos dissolts (com les bombolles de diòxid de carboni de les fonts picants).
La quantitat d’aigua que brolla per una font s’expressa mitjançant el cabal (volum dividit per temps). El cabal pot fluctuar amb el temps, i a les Guilleries la majoria de fonts mostren una variabilitat estacional en el seu flux. Els cabals solen ser màxims a finals de primavera i entre finals de tardor i principis d’hivern, mentre que minven a l’estiu i al final d’hiverns especialment secs. Que moltes fonts s’assequin a l’estiu no és un fet anòmal, sinó un reflex que el nivell d’aigua subterrània als aqüífers disminueix en aquesta època. La constància en el flux i els canvis més graduals de cabal al llarg de l’any són indicadors de fonts on brollen aigües que tenen un recorregut llarg a través del subsòl, subjecte a oscil·lacions a més llarg termini, de l’ordre de mesos, anys o, fins i tot, dècades.
La visita a les fonts i la seva conservació
La majoria de les fonts de les Guilleries es troben dins de finques de titularitat privada. Encara que l’accés a elles pugui semblar lliure, i ser-ho en molts casos, cal tenir en compte les possibles restriccions o prohibicions que hi estableixi la propietat. En qualsevol cas, és evident que cal respectar l’entorn, no malmetre’l ni embrutar-lo. També cal ser prudent davant de certs riscos a l’hora d’accedir-hi.
Hi ha molts factors que poden comprometre la quantitat i qualitat de l’aigua que brolla per una font. La sobreexplotació de pous propers, les captacions d’aigües en torrents o basses que alimenten les fonts, els cultius d’arbres que absorbeixen molta aigua del sòl, i l’expansió del bosc i el sotabosc, que redueixen la infiltració de l’aigua de pluja, poden ser causes del descens o esgotament del cabal. Malgrat tot, el cabal d’una font sol variar segons l’època de l’any, i el seu assecament temporal pot ser un fenomen completament natural.
Certes pràctiques agrícoles, silvícoles i ramaderes poden introduir excés de fertilitzants o pesticides al terreny, que acabaran anant a parar a les aigües subterrànies i, d’aquestes, a les fonts. L’abocament de deixalles, fuites accidentals en xarxes de sanejament en o dipòsits de residus, entre altres, també són causes habituals de contaminació de les aigües. Afortunadament, les fonts de les Guilleries no presenten un problema generalitzat de contaminació. Però si se’n vol fer un consum habitual, convé informar-se de les garanties sanitàries que ofereixen.
El principal repte a què s’enfronten les fonts és la seva conservació. Si no es fa un cert manteniment de la font i el seu entorn, amb el temps el seu estat es va degradant. Són molts els aspectes que hi poden influir: acumulacions de fulles, branques i arbres caiguts, esllavissades de terra i pedres caigudes des dels marges, brocs o desaigües embussats, camins d’accés envaïts per vegetació, brutícia i actes vandàlics, mobiliari malmès pel pas del temps... Hi ha fonts cuidades per ajuntaments, propietaris, entitats i grups de voluntaris, però moltes altres resten deixades a la seva sort. Quan les visitem, no costa res fer-hi petits arranjaments, si són possibles, o endur-nos deixalles. El que no s’ha de fer, però, és intentar desembussar brocs introduint-hi pals: podem fer malbé els filtres de xarxa que moltes fonts tenen entre el dipòsit d’acumulació i el broc. Si detectem problemàtiques majors, podem comunicar-ho a l’ajuntament respectiu.
